ENTREVISTA PUBLICADA A VILAWEB EL 14-08-2014

'El lideratge i la planificació de l’expedició requeia sobre l’Òscar Cadiach'

Jordi Cardona, un dels membres de l'expedició al Broad Peak, matisa en aquesta entrevista les declaracions de Cadiach on lamenta que els seus companys no li van fer costat

Fa poc més de tres setmanes l'alpinista Òscar Cadiach va estar a punt de coronar l'últim cim de més de vuit mil metres que li quedava, el Broad Peak (8.047 m). Si ho hagués aconseguit, s'hauria convertit en el primer català que fa els catorze vuit mils de la Terra. En tornar, Cadiach va explicar a aquesta entrevista a VilaWeb que, durant l'expedició, no va rebre el suport que esperava dels seus companys i que va quedar decebut de les persones que tenia més a prop. Arran d'aquestes declaracions, els membres de l’expedició de Cadiach van publicar aquest article a aquest bloc per matisar les paraules de l’alpinista. Un dels expedicionaris, Jordi Cardona, explica en aquesta entrevista el seu punt de vista i detalla els problemes que creu que va tenir el projecte. Cardona diu que les declaracions de Cadiach els han sorprès. Creu que, com a cap d’expedició, hauria d’haver estat Cadiach qui havia de donar suport als companys. 'Si algú ha d'estar decebut o desenganyat som els expedicionaris', opina Cardona. 

—L'Òscar Cadiach diu que no va rebre el suport que s’esperava dels seus companys d’expedició. Per què creieu que pensa així?

—Les declaracions de l’Òscar ens han sorprès força. No les entenem. Creiem que sempre vam estar amb ell donant-li el suport que calia. En tot cas, la nostra sensació ha estat justament la contrària: no hem rebut per part seva el suport que cal esperar d’un cap d’expedició que lidera un grup de deu persones per pujar un vuit mil. Ell és l’alpinista expert i nosaltres som els que ens afrontàvem a donar-li suport en aquesta aventura. El lideratge i la planificació requeia sobre seu.

—Quins errors creieu que va tenir aquesta expedició?

—Vam perdre una setmana a Skardu per temes burocràtics. En una expedició de sis setmanes on ja n’hi ha una d’anada i una de tornada, fa que es compliquin les coses. No sabem ben bé el que va passar, però creiem que era responsabilitat de l’organització preveure que hi havia una normativa nova al Pakistan. Es podia haver anticipat perquè altres expedicions no van tenir aquest problema. Sense saber quina és la causa real, perdre aquella setmana va ser un greu problema.

—Qui ho havia d’haver previst?

—Nosaltres vam contractar l’expedició amb l’Òscar i ell va contactar amb les agències Seven Summits, del Nepal, i Nazir Sabir Expeditions, del Pakistan. Jo aquí ja no sé de qui és la responsabilitat, però el que no podia ser és que els expedicionaris estiguessin una setmana a Skardu esperant

—Això us va condicionar l’aclimatació.

—L'habitual és pujar al camp 1, baixar al camp base; després pujar al camp 2, tornar al camp base; després ja arribes al camp 3 i tornes a baixar al camp base. Al voltant de quinze dies es dediquen a l’aclimatació, però no ho vam poder fer. Es va fer una sola etapa d’aclimatació i es va arribar al camp 3 d’una tacada. Després va venir mal temps i quan va venir una finestra de bon temps ja es va anar a atacar el cim. La resta d’expedicions que hi havia al camp base ja duien més temps aclimatant i van aprofitar aquest bon temps, però nosaltres estàvem molt justos d’aclimatació. Aquet fet va condicionar l’èxit de l’expedició. Jo personalment no estava aclimatat i vaig decidir retirar-me. Curiosament l'expedició del K2 atacava cim tres o quatre dies més tard i si ens haguéssim esperat potser hauríem pogut millorar l’aclimatació d’algun membre i portar més gent al cim. Tot això no justifica que l'Òscar digui que està decebut dels companys. Nosaltres, en tot cas, hem estat també víctimes.

—Hi va haver algun retret entre vosaltres al camp base?

—No recordo que ningú li digués res a ningú en aquest sentit.

—Per quin motiu creieu que l'Òscar va marxar del camp base ràpidament amb l'helicòpter?

—Va marxar per acompanyar l’Anna, la doctora, perquè tenia congelacions. Algú havia d’acompanyar-la, perquè ella sola no podia ser evacuada i repatriada. Una altra cosa és fins a quin punt aquesta persona havia de ser el cap d’expedició o hauria pogut ser qualsevol altre dels membres que estàvem allà. Vam tenir la sensació que el capità va ser el primer en abandonar el vaixell.

—Això va ser significatiu?

—El fet que marxés no va tenir més importància. El que ens va sorprendre és que ell el dia 30 de juliol ja estava a Barcelona i nosaltres encara estàvem al camp base i ens connectàvem a internet i vèiem declaracions als mitjans que no enteníem. Hi ha hagut un petit desencontre en aquest sentit. Fins que no va marxar del camp base la relació era cordial i correcte.

—Les condicions dures de la muntanya a tanta alçada, poden crear situacions molt difícils?

—Sí, és un entorn molt hostil. Encara que estiguis al camp base, estàs a cinc mil metres, als vespres estàs sota zero, portes molts dies fora de casa… Cadascú per dintre té les seves manies i les seves coses, però tampoc hi va haver cap problemàtica. Simplement ens va sorprendre molt que ell decidís marxar sense donar opció a debatre el tema.

—Aleshores per què creieu que l’Òscar diu que els companys el vàreu decebre?

—No ho entenem. És el motiu pel qual faig aquesta entrevista. No entenem aquesta decepció. Ell tampoc ha parlat amb nosaltres des que hem tornat. La nostra sensació és que si algú ha d’estar decebut o desenganyat som els expedicionaris.

—Amb l’Òscar ja havíeu compartit altres sortides a la muntanya?

—Sí. Personalment he fet quatre expedicions amb ell i ens coneixem des de fa força anys. I amb la resta de companys també ens coneixíem. Creiem que érem una expedició d’amics. L’Òscar ja coneixia el nostre nivell, també. Només dos dels deu membres tenien experiència a vuit mil metres. La resta teníem experiència en expedicions de sis mil metres i set mil metres. És difícil que gent amb menys experiència i amb menys coneixements li poguessin donar suport a ell, una persona que fa trenta anys que es mou per l’Himàlaia. Com a molt podíem seguir la seva estela.

—Què creieu que és el més important que s’està a la muntanya?

—És molt personal. Algú dirà que el més important és fer el cim al preu que sigui, algú dirà que el més important és fer una ruta de dificultat encara que no facis el cim… Per mi el més important és anar a la muntanya amb els companys i amics i poder gaudir d’una experiència única. En aquest cas, l’experiència era intentar fer un vuit mil, però el cim era tan sols la cirereta. El que em sap greu és que a causa de tot el que va passar no hi hagués l’opció d’atacar cim, en el meu cas.  Quan vam sortir del camp base ja sabíem que hi havia poques possibilitats d'èxit.

—A l’article que heu publicat al bloc dieu que desitgeu que l’Òscar pugui completar els catorze vuit mils. És així?

—Si, li desitgem molta sort i que pugui acabar-los. Això per ell és una fita perquè no tothom pot ser el primer català en aconseguir-ho i li desitgem tota la sort del món. En aquesta expedició no hem acabat de trobar l’encaix, però no li desitgem cap mal ni molt menys, tot el contrari. El que veig difícil és que pugui comptar altre cop amb nosaltres en un futur.

Veure entrevista original a: 

http://www.vilaweb.cat/noticia/4207156/20140814/lideratge-planificacio-lexpedicio-requeia-loscar-cadiach.html

REFLEXIÓ FINAL DE L’EXPEDICIO

L’Òscar va marxar del camp base sense acomiadar-se no només dels seus companys d’expedició, sinó tampoc dels Xerpes ni de tot l’equip de suport. Des que ha arribat a casa només fem que sentir declaracions sorprenents als mitjans com TV3, Desnivel, Outdoor i la darrera, la de Vilaweb, que és la que ha fet vessar el vas. És evident que l’expedició que ha dirigit ha estat un fracàs, un fracàs en organització, en lideratge i en resultats. Tanmateix nosaltres, els seus membres, no en volíem fer d’això cap bandera, però les declaracions que contínuament estant sortint publicades, ens han forçat a escriure aquestes ratlles per tal de deixar clar, si més no el nostre punt de vista. No pot ser que tot el que ha sortit malament sigui responsabilitat nostre, sincerament trobem a faltar com a Cap d’Expedició una forta dosis d’autocrítica, menys declaracions i un punt més de diàleg.

Surt publicat que vam tenir problemes burocràtics, cert, vam haver d’estar una setmana parats a Skardu per un problema relatiu a una nova normativa del mes d’abril sobre els oficials d’enllaç. Però, de qui era responsabilitat saber d’ella i anticipar-se, dels organitzadors o dels membres? Això va provocar que mentre nosaltres esperàvem a Skardú altres expedicions, també de Seven Summits, ja eren al camp base aclimatant, fins i tot l’Alex Gavan ja havia assolit el camp 2. Tot i així, en les mateixes circumstàncies, altres alpinistes van aconseguir fer cim com l’Oriol, el Jesús o el mateix Ferran al K2.

Nosaltres vam arribar al camp base el 7 de Juliol i no vam començar a pujar als campaments d’alçada fins el 10. Una aclimatació exprés ja que d’una sola tirada es va anar a dormir al camp 3 a 7.100 m d’alçada, això va en contra de tots el cànons d’aclimatació establerts i lògicament no tothom ho va aguantar. Posteriorment va venir un període de mal temps i a la següent finestra, veient que la resta d’expedicions que ja estaven aclimatades anaven a atacar el cim, l’Òscar decideix també iniciar l’atac el cim pel dia 21, per tal de fer cim el 24, tant sols 14 dies més tard d’arribar al camp base. Està clar que aquesta no va ser la millor estratègia i que hi havia temps de sobres ja que al K2 es feia cim el 27 i 28 de juliol.

Surt publicat que va ser un error rodejar-se de alpinistes inexperts en muntanyes de 8000 metres i que potser s’hagués hagut de rodejat de professionals. Volem recordar que vas ser ell el que va decidir obrir l’expedició a amics, juntament amb el trekking es va arribar a reunir una colla de 36 ‘amics’ (26 trekking + 10 expedicionaris) això li ha permès finançar la seva expedició, per tant si vam ser bons per una cosa ara no és elegant dir que nosaltres hem estat la causa del seu fracàs en no fer cim. Sabia el nivell de tots els que hi anàvem i el que esperàvem d’ell era un lideratge fort, que muntés una estratègia adient al grup que havia acceptat, cosa que no va fer en cap moment.

Però encara ens sorprèn més que faci aquesta crítica quan va decidir atacar cim amb l’Anna, amb tots els respectes per a ella, la persona més inexperta del grup i que a més era la metgessa, no només de la nostra expedició sinó la de totes les expedicions de Seven Summits, no en va anava subvencionada per ells. Per tot plegat, creiem que ella no havia d’atacar cim i s’havia d’haver quedat per atendre qualsevol persona que tingués problemes. Així ho va recomanar fins i tot el Temba al camp 3 (el xerpa responsable de la nostra expedició de Seven Summits), però no només no se li va fer cas sinó que va condicionar el seu èxit, amb el desenllaç que tots sabem de les greus congelacions i la posterior evacuació deixant desateses medicament a la resta d’expedicions.

També s’ha publicat que la seva retirada va ser degut a les congelacions de l’Anna i al cansament del Joan Marc. Les congelacions de l’Anna no les varen descobrir fins a la tornada al camp 3 quan es va treure les botes i va veure que tenia els mitjons ensangonats. I el Joan Marc els va haver d’esperar varis cops. Qui sap que hagués passat si el Joan Marc hagués anat a la seva o s’hagués ajuntat amb una altra parella de ball.

Es comenta en algun mitjà que anaven tard i que l’Oriol i el Jesús van escollir una millor estratègia, van dormir més amunt, van sortir més tard, etc., certament eren els membres més experts ja amb varis vuit mils a l’esquena i van decidir la seva pròpia estratègia, però res a veure amb l’experiència que te ell de més de 30 anys d’expedicions, per tant com s’explica que amb la seva experiència escollís una estratègia equivocada? La seva decisió va ser lícita, tot i que per a nosaltres incomprensible, però li va costar el cim. Si haguessis utilitzat el sisè xerpa que Seven Summits va posar a la seva disposició, segurament hauria fet cim, hauria fet història i no hagués hagut de justificar-te cercant explicacions que no s’ajusten a la realitat.

De la seva marxa del camp base només dir que sí, que algú havia d’acompanyar l’Anna, però potser la persona més indicada no era el Cap d’Expedició, tenia altres opcions, però no les va ni plantejar, no va donar opció a ningú i tenint en compte que van venir dos helicòpters va prioritzar els seus petates a que algún altre membre pogués tornar abans a casa, clar que llavors no sabíem que ja érem prou grandets per baixar sols per la glacera del Baltoro.

Ja per acabar dir que tots els membres de l’expedició desitgem en el futur els millor èxits per l’Òscar i que pugui acabar la seva carrera dels 14 vuit mils.   

NOTA: No es publicarà cap comentari ANÒNIM al bloc al respecte d’aquesta entrada.

BROAD PEAK SOLIDARI

L'alpinisme és un esport de treball en equip i solidaritat, és per això que avui, que ja comptem les hores que ens falten per tornar a casa, volem explicar-vos la història de la Cristina, una jova de Martorelles que de petita va tenir un accident en un parc infantil que li va afectar seriosament la seva motricitat.

Avui la Cristina està pendent d'un tractament mèdic que li permetrà millorar mobilitat i autonomia. Ens consta que tot Martorelles està bolcat en aquest objectiu. Des del camp base del Broad Peak ja fa dies vam sumar-nos en aquesta causa i avui volem enviar-vos les fotos.

Des d'aquí tot el nostre suport a la Cristina i a la seva família i al poble de Martorelles.

No hi ha cims impossibles si els podem pujar junts. Ànims. 

DE TORNADA CAP A CASA

Primer de tot disculpar-nos per no haver actualitzat el bloc en pràcticament una setmana, això no ha estat possible per vàries raons, unes de tècniques i altres d'operatives.

Vam sortir del camp base el dia 30 i vam haver de recórrer tot el trekking del Baltoro de 100 km en tres dies. Tres jornades maratonianes la primera de 20 km del Camp base fins a Goro TO, unes 7 hores. La segona la mes dura de 40 km de Goro To a Paiju, unes 14 hores i la tercera també de 40 km de Paiju a Askole, però ja per camí doncs la glacera s'acaba a Paiju de 10 hores. Tots tres dies vam arribar cap al vespre amb el temps just per muntar les tendes sopar i dormir i va fer impossible actualitzar el bloc.

La quarta jornada van ser 8 hores per carretera, per dir-li d'alguna manera, doncs es tracta d'una pista sense asfaltar i en un estat lamentable, per arribar fins a Skardu, a la civilització. Allí vam coincidir en el mateix dia un munt d'expedicions que tornàvem, tothom amb el seu mòbil i el seu portàtil, tothom amb set wi-fi i per tant la línia de l'hotel es va saturar i de nou va ser impossible actualitzar.

A Skardu hi vam estar dos dies, el 2 i el 3, i davant de la impossibilitat de volar, ja faré una valoració d'aquest fet en una altra entrada, vam haver d'optar per tornar a Islamabad de nou per la famosa Karakorum High Way. El dia 4 una jornada èpica de 18 hores i el dia 5 unes altres 8 hores més de cotxe, bé de minibus.

Per fi arribem a Islamabad el 5 per la tarda i oh sorpresa, no tenim vol de tornada. De fet mentre érem al camp base ja vam rebre un correu dient-nos que el vol directe del dia 6 s'havia cancel·lat però ens oferien una alternativa pel mateix dia via Londres, alternativa que vam confirmar, doncs ara resulta que aquest vol no era possible i, curiosament, l'agència no ens havia dit res mes fins ara, ja valoraré també aquest aspecte en una entrada posterior. Ens vam passar tota la tarda d'ahir i el mati d'avui fent gestions amb la companyia PIA per tal de trobar una altre vol i pactar una compensació pels inconvenients soferts.

Al final el vol que farem és el següent: Volem demà dia 7 a les 05:25 h. del matí via Istanbul, arribem a Barcelona a les 16:40 h. del mateix dia 7. El vol d'arribada és el FLT1855 de Turkish Airlines, terminal 1. La compensació doncs que el vol Islamabad-Istanbul el farem en business, no està mal.

REFLEXIONS PERSONALS JOAN MARC

29 de juliol del 2014. Escric avui des del Camp Base del Broad Peak a casi 5.000 metres. Demà al matí, en horari  Guardiola, d’hora, ben d’hora, arrencarem el viatge de retorn que en una  setmana ens ha de portar a casa. Etapes llargues de quasi 40 quilòmetres, però les ganes de poder abraçar als de casa, compensen les forces de les cames, que a aquestes alçades d’expedició són justes o molt justes.

Aquest escrit, vol ser d’agraïment a tots els que heu fet possible que hagi pogut participar d’aquesta expedició i que el matí del 24 de juliol i després de caminar 15 hores i tota la nit arribés als  8.025 metres, a la Rocky Summit del Broad Peak. Aprofitaré també per explicar perquè vaig quedar-me en aquell punt i no vaig acompanyar l’Oriol fins al cim principal (8.047) doncs veig amb sorpresa diferents publicacions digitals i les versions que llegeixo son força lluny de la realitat, lluny, si més no, de la meva realitat, de la que vaig viure a l’aresta el dijous al matí.

Els que em coneixeu sabeu que fa uns anys vaig fer-me meu un lema que vaig trobar en una placa dalt del cim de Costa Pubilla, a sobre Planoles, «No és més qui més enlaire arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta més intensament sent...», aquí però al Karakorum els metres si que compten i segurament compten més que el que sents....així doncs em tocarà explicar els 8.025, els meus 8.025 metres. En tot cas l’alpinista-llegenda Oscar Cadiach haurà d’explicar els seus 8.025 i la doctora Anna Pujol els seus. Jo només soc alpinista, ni jutge, ni periodista. A aquesta alçada, en aquesta zona en que els llibres de muntanya que procuro no llegir anomenen ‘la zona de la mort’ les sensacions són molt personals. Després de tantes hores d’esforç pots estar molt cansat, absolutament cansat o infinitament cansat. Jo de sensacions només conec les meves, així doncs,  insisteixo, jo no jutjaré les dels altres.

Jo vaig quedar-me a l’avant-cim o Rocky Summit perquè el xerpa que m’acompanyava va dir-me que era tard per continuar fins al cim principal (8.047) i me’l vaig creure. També m’ho va dir el Jesús amb qui m’havia creuat just feia uns minuts. Seny. Seny, és el que havia promès als de casa abans de marxar... En aquell moment, quarts de dotze del migdia, i en aquella alçada, ja havia trobat tot el que buscava en aquell cim.

Volia trepitjar la Xina on hi tinc un tros de mi, un germà, i ja era allà a l’aresta contemplant bocabadat el “país vermell”. Volia veure un paisatge immens i vaig tenir uns minuts eterns per emborratxar-me d’un paisatge que no oblidaré mai. La piràmide perfecte que forma l’ombra del Broad en el moment de sortir el sol,  just a l’esquena fonent-se amb l’horitzó, rodó o pla, ja és a la meva motxilla d’imatges inesborrables. Ja tenia tot el que volia. Llavors quin sentit te seguir?  I el seny?

Així aquell seria el meu cim. Vaig decidir fer les fotos amb les banderes. Mentre el xerpa insistia en que calia començar a baixar, vaig posar-me al cap el mocador de farcell de l’avia Paula. El mocador de la ‘iaia’ s’ha convertit en company inseparable d’aventures des del dia que vaig descobrir que aquest esta eternament impregnat de la seva olor. Vaig dir amb català al xerpa que jo allà no hi tornaria mai més i sembla que va entendre’m...

Vaig fer la foto amb la bandera del CESP, la de fil, aquesta que només te 30 anys i que els pioners de l’alpinisme al poble (Cardona, Altaió, Vilches, Segura, Ventura, Margalida,...) fa anys la van pujar a tots els clàssics del Pirineu i Alps. Fer la foto amb la bandera del CESP era el millor homenatge a aquesta generació, car son ells i els pares els que de petits van encomanar-vos el que avui és la nostra passió.

Després vaig fer la foto amb la senyera 2.0 d’un germà. Aquesta, la 2.0, és una senyera viatjada com diria el mestre Josep Pla, però n’hi ha una, la 1.0 que encara ho és més. La 1.0 viatja des de l’any passat enganxada a la cua d’un immens globus groc d’heli de recorregut desconegut, del que només en coneixem l’estació de sortida (Prats de Cadí) i tots en tenim clar el destí.

Després de la bandera del CESP i la senyera, la samarreta vermella de la TrailWalker amb el lema ‘Sempre Amunt’.  Aquell vespre, a Sabadell, el Marc no me la va voler cobrar. Aquesta és plena de signatures, signatures de companys o potser de quelcom més. De matinada pujant vers el cim, cerques excuses per continuar patint, per continuar lluitant. Cada signatura d’aquesta camiseta era una excusa per continuar, així doncs només puc donar les gràcies des d’aquí a tots aquells que van estampar-hi la rúbrica.

Després les banderes institucionals. Vam agafar amb l’Isabel i el Julio de Santa Perpètua i l’Oliver i el Fran de Martorelles el compromís de pujar les banderes dels dos municipis. Ambdós ens han donat els seu suport els mesos previs a arrencar l’aventura. Tanmateix al cim només vaig pujar la bandera de Santa Perpètua, quan vegeu les fotos des del Camp Base de la bandera de Martorelles entendreu el perquè d’aquesta decisió. En tot cas des d’aquí l’agraïment a les dues regidories d’esports dels dos municipis.

Una  foto amb  la bandera d’ARANOW, una amb la de la FES Estatal de la UGT i una amb un dels productes estrella de LEVENTON, el Dosi Fuser, per començar immediatament a baixar cap al Camp3. A les quatre de la tarda vaig arribar a la tenda després de dos dies de no dormir.  L’Oriol va arribar a quarts de nou del vespre, ja a les fosques, després d’haver fet el cim principal. Felicitar l’Oriol i el seu xerpa , en Mingma “Picante” pel seu èxit, que també és el nostre.

Mentre era allà dalt, el Jordi i el Xavi des del Base van cuidar-se de mantenir puntualment informada a l’Eva de tots els meus passos. Segur que pels de casa no van ser unes hores fàcils. Des d’aquí també vull donar-los les gràcies a tots dos per la paciència que van tenir, ells també van ser un gran impuls per tirar amunt. Gràcies Jordi. Gràcies Xavi.

Aquests, en resum, són els fets que van passar dijous explicats des de la meva òptica. La felicitat, però, no pot ser plena. Perquè jo tenia un objectiu i el vaig deixar clar a tots els companys d’expedició des del primer dia. La meva il·lusió era que l’Oscar Cadiach fes el cim principal, el de 8.047 metres i completés així les catorze muntanyes del món de més de 8000. Desgraciadament la meva il·lusió i el seu objectiu semblaven no ser el mateix. Però demà marxarem i el Broad es queda, i l’Òscar podrà tornar l’any que ve i podrà intentar-ho un altre cop. Jo, al seu costat, soc un aprenent d’alpinista i evidentment no soc ningú per donar consells a algú que fa més de quaranta anys que escala muntanyes. Tanmateix, si em vol escoltar, li diria que si ha de tornar per fer-se un lloc en la història, deixi a Tarragona totes aquelles qüestions que no van amb la muntanya i sigui el professional que sabem que és. Només així podrà fer-se un forat en els llibres reservat a les llegendes de l’alpinisme.

Jo l’any que ve a Sevilla, a casa els sogres, on fa una  calor de collons, el gaspatxo és boníssim i el pernil que talla el Toy és ibèric, ibèric ... Salut família!!! Sempre amunt!!!!

Joan Marc Flores

PD: Val a dir que el pernil ibèric de Ca La Marieta que hem menjat aquests dies al camp base no te res que envejar al 'sevillano'