REFLEXIÓ FINAL DE L’EXPEDICIO

L’Òscar va marxar del camp base sense acomiadar-se no només dels seus companys d’expedició, sinó tampoc dels Xerpes ni de tot l’equip de suport. Des que ha arribat a casa només fem que sentir declaracions sorprenents als mitjans com TV3, Desnivel, Outdoor i la darrera, la de Vilaweb, que és la que ha fet vessar el vas. És evident que l’expedició que ha dirigit ha estat un fracàs, un fracàs en organització, en lideratge i en resultats. Tanmateix nosaltres, els seus membres, no en volíem fer d’això cap bandera, però les declaracions que contínuament estant sortint publicades, ens han forçat a escriure aquestes ratlles per tal de deixar clar, si més no el nostre punt de vista. No pot ser que tot el que ha sortit malament sigui responsabilitat nostre, sincerament trobem a faltar com a Cap d’Expedició una forta dosis d’autocrítica, menys declaracions i un punt més de diàleg.

Surt publicat que vam tenir problemes burocràtics, cert, vam haver d’estar una setmana parats a Skardu per un problema relatiu a una nova normativa del mes d’abril sobre els oficials d’enllaç. Però, de qui era responsabilitat saber d’ella i anticipar-se, dels organitzadors o dels membres? Això va provocar que mentre nosaltres esperàvem a Skardú altres expedicions, també de Seven Summits, ja eren al camp base aclimatant, fins i tot l’Alex Gavan ja havia assolit el camp 2. Tot i així, en les mateixes circumstàncies, altres alpinistes van aconseguir fer cim com l’Oriol, el Jesús o el mateix Ferran al K2.

Nosaltres vam arribar al camp base el 7 de Juliol i no vam començar a pujar als campaments d’alçada fins el 10. Una aclimatació exprés ja que d’una sola tirada es va anar a dormir al camp 3 a 7.100 m d’alçada, això va en contra de tots el cànons d’aclimatació establerts i lògicament no tothom ho va aguantar. Posteriorment va venir un període de mal temps i a la següent finestra, veient que la resta d’expedicions que ja estaven aclimatades anaven a atacar el cim, l’Òscar decideix també iniciar l’atac el cim pel dia 21, per tal de fer cim el 24, tant sols 14 dies més tard d’arribar al camp base. Està clar que aquesta no va ser la millor estratègia i que hi havia temps de sobres ja que al K2 es feia cim el 27 i 28 de juliol.

Surt publicat que va ser un error rodejar-se de alpinistes inexperts en muntanyes de 8000 metres i que potser s’hagués hagut de rodejat de professionals. Volem recordar que vas ser ell el que va decidir obrir l’expedició a amics, juntament amb el trekking es va arribar a reunir una colla de 36 ‘amics’ (26 trekking + 10 expedicionaris) això li ha permès finançar la seva expedició, per tant si vam ser bons per una cosa ara no és elegant dir que nosaltres hem estat la causa del seu fracàs en no fer cim. Sabia el nivell de tots els que hi anàvem i el que esperàvem d’ell era un lideratge fort, que muntés una estratègia adient al grup que havia acceptat, cosa que no va fer en cap moment.

Però encara ens sorprèn més que faci aquesta crítica quan va decidir atacar cim amb l’Anna, amb tots els respectes per a ella, la persona més inexperta del grup i que a més era la metgessa, no només de la nostra expedició sinó la de totes les expedicions de Seven Summits, no en va anava subvencionada per ells. Per tot plegat, creiem que ella no havia d’atacar cim i s’havia d’haver quedat per atendre qualsevol persona que tingués problemes. Així ho va recomanar fins i tot el Temba al camp 3 (el xerpa responsable de la nostra expedició de Seven Summits), però no només no se li va fer cas sinó que va condicionar el seu èxit, amb el desenllaç que tots sabem de les greus congelacions i la posterior evacuació deixant desateses medicament a la resta d’expedicions.

També s’ha publicat que la seva retirada va ser degut a les congelacions de l’Anna i al cansament del Joan Marc. Les congelacions de l’Anna no les varen descobrir fins a la tornada al camp 3 quan es va treure les botes i va veure que tenia els mitjons ensangonats. I el Joan Marc els va haver d’esperar varis cops. Qui sap que hagués passat si el Joan Marc hagués anat a la seva o s’hagués ajuntat amb una altra parella de ball.

Es comenta en algun mitjà que anaven tard i que l’Oriol i el Jesús van escollir una millor estratègia, van dormir més amunt, van sortir més tard, etc., certament eren els membres més experts ja amb varis vuit mils a l’esquena i van decidir la seva pròpia estratègia, però res a veure amb l’experiència que te ell de més de 30 anys d’expedicions, per tant com s’explica que amb la seva experiència escollís una estratègia equivocada? La seva decisió va ser lícita, tot i que per a nosaltres incomprensible, però li va costar el cim. Si haguessis utilitzat el sisè xerpa que Seven Summits va posar a la seva disposició, segurament hauria fet cim, hauria fet història i no hagués hagut de justificar-te cercant explicacions que no s’ajusten a la realitat.

De la seva marxa del camp base només dir que sí, que algú havia d’acompanyar l’Anna, però potser la persona més indicada no era el Cap d’Expedició, tenia altres opcions, però no les va ni plantejar, no va donar opció a ningú i tenint en compte que van venir dos helicòpters va prioritzar els seus petates a que algún altre membre pogués tornar abans a casa, clar que llavors no sabíem que ja érem prou grandets per baixar sols per la glacera del Baltoro.

Ja per acabar dir que tots els membres de l’expedició desitgem en el futur els millor èxits per l’Òscar i que pugui acabar la seva carrera dels 14 vuit mils.   

NOTA: No es publicarà cap comentari ANÒNIM al bloc al respecte d’aquesta entrada.