REFLEXIONS PERSONALS JOAN MARC

29 de juliol del 2014. Escric avui des del Camp Base del Broad Peak a casi 5.000 metres. Demà al matí, en horari  Guardiola, d’hora, ben d’hora, arrencarem el viatge de retorn que en una  setmana ens ha de portar a casa. Etapes llargues de quasi 40 quilòmetres, però les ganes de poder abraçar als de casa, compensen les forces de les cames, que a aquestes alçades d’expedició són justes o molt justes.

Aquest escrit, vol ser d’agraïment a tots els que heu fet possible que hagi pogut participar d’aquesta expedició i que el matí del 24 de juliol i després de caminar 15 hores i tota la nit arribés als  8.025 metres, a la Rocky Summit del Broad Peak. Aprofitaré també per explicar perquè vaig quedar-me en aquell punt i no vaig acompanyar l’Oriol fins al cim principal (8.047) doncs veig amb sorpresa diferents publicacions digitals i les versions que llegeixo son força lluny de la realitat, lluny, si més no, de la meva realitat, de la que vaig viure a l’aresta el dijous al matí.

Els que em coneixeu sabeu que fa uns anys vaig fer-me meu un lema que vaig trobar en una placa dalt del cim de Costa Pubilla, a sobre Planoles, «No és més qui més enlaire arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta més intensament sent...», aquí però al Karakorum els metres si que compten i segurament compten més que el que sents....així doncs em tocarà explicar els 8.025, els meus 8.025 metres. En tot cas l’alpinista-llegenda Oscar Cadiach haurà d’explicar els seus 8.025 i la doctora Anna Pujol els seus. Jo només soc alpinista, ni jutge, ni periodista. A aquesta alçada, en aquesta zona en que els llibres de muntanya que procuro no llegir anomenen ‘la zona de la mort’ les sensacions són molt personals. Després de tantes hores d’esforç pots estar molt cansat, absolutament cansat o infinitament cansat. Jo de sensacions només conec les meves, així doncs,  insisteixo, jo no jutjaré les dels altres.

Jo vaig quedar-me a l’avant-cim o Rocky Summit perquè el xerpa que m’acompanyava va dir-me que era tard per continuar fins al cim principal (8.047) i me’l vaig creure. També m’ho va dir el Jesús amb qui m’havia creuat just feia uns minuts. Seny. Seny, és el que havia promès als de casa abans de marxar... En aquell moment, quarts de dotze del migdia, i en aquella alçada, ja havia trobat tot el que buscava en aquell cim.

Volia trepitjar la Xina on hi tinc un tros de mi, un germà, i ja era allà a l’aresta contemplant bocabadat el “país vermell”. Volia veure un paisatge immens i vaig tenir uns minuts eterns per emborratxar-me d’un paisatge que no oblidaré mai. La piràmide perfecte que forma l’ombra del Broad en el moment de sortir el sol,  just a l’esquena fonent-se amb l’horitzó, rodó o pla, ja és a la meva motxilla d’imatges inesborrables. Ja tenia tot el que volia. Llavors quin sentit te seguir?  I el seny?

Així aquell seria el meu cim. Vaig decidir fer les fotos amb les banderes. Mentre el xerpa insistia en que calia començar a baixar, vaig posar-me al cap el mocador de farcell de l’avia Paula. El mocador de la ‘iaia’ s’ha convertit en company inseparable d’aventures des del dia que vaig descobrir que aquest esta eternament impregnat de la seva olor. Vaig dir amb català al xerpa que jo allà no hi tornaria mai més i sembla que va entendre’m...

Vaig fer la foto amb la bandera del CESP, la de fil, aquesta que només te 30 anys i que els pioners de l’alpinisme al poble (Cardona, Altaió, Vilches, Segura, Ventura, Margalida,...) fa anys la van pujar a tots els clàssics del Pirineu i Alps. Fer la foto amb la bandera del CESP era el millor homenatge a aquesta generació, car son ells i els pares els que de petits van encomanar-vos el que avui és la nostra passió.

Després vaig fer la foto amb la senyera 2.0 d’un germà. Aquesta, la 2.0, és una senyera viatjada com diria el mestre Josep Pla, però n’hi ha una, la 1.0 que encara ho és més. La 1.0 viatja des de l’any passat enganxada a la cua d’un immens globus groc d’heli de recorregut desconegut, del que només en coneixem l’estació de sortida (Prats de Cadí) i tots en tenim clar el destí.

Després de la bandera del CESP i la senyera, la samarreta vermella de la TrailWalker amb el lema ‘Sempre Amunt’.  Aquell vespre, a Sabadell, el Marc no me la va voler cobrar. Aquesta és plena de signatures, signatures de companys o potser de quelcom més. De matinada pujant vers el cim, cerques excuses per continuar patint, per continuar lluitant. Cada signatura d’aquesta camiseta era una excusa per continuar, així doncs només puc donar les gràcies des d’aquí a tots aquells que van estampar-hi la rúbrica.

Després les banderes institucionals. Vam agafar amb l’Isabel i el Julio de Santa Perpètua i l’Oliver i el Fran de Martorelles el compromís de pujar les banderes dels dos municipis. Ambdós ens han donat els seu suport els mesos previs a arrencar l’aventura. Tanmateix al cim només vaig pujar la bandera de Santa Perpètua, quan vegeu les fotos des del Camp Base de la bandera de Martorelles entendreu el perquè d’aquesta decisió. En tot cas des d’aquí l’agraïment a les dues regidories d’esports dels dos municipis.

Una  foto amb  la bandera d’ARANOW, una amb la de la FES Estatal de la UGT i una amb un dels productes estrella de LEVENTON, el Dosi Fuser, per començar immediatament a baixar cap al Camp3. A les quatre de la tarda vaig arribar a la tenda després de dos dies de no dormir.  L’Oriol va arribar a quarts de nou del vespre, ja a les fosques, després d’haver fet el cim principal. Felicitar l’Oriol i el seu xerpa , en Mingma “Picante” pel seu èxit, que també és el nostre.

Mentre era allà dalt, el Jordi i el Xavi des del Base van cuidar-se de mantenir puntualment informada a l’Eva de tots els meus passos. Segur que pels de casa no van ser unes hores fàcils. Des d’aquí també vull donar-los les gràcies a tots dos per la paciència que van tenir, ells també van ser un gran impuls per tirar amunt. Gràcies Jordi. Gràcies Xavi.

Aquests, en resum, són els fets que van passar dijous explicats des de la meva òptica. La felicitat, però, no pot ser plena. Perquè jo tenia un objectiu i el vaig deixar clar a tots els companys d’expedició des del primer dia. La meva il·lusió era que l’Oscar Cadiach fes el cim principal, el de 8.047 metres i completés així les catorze muntanyes del món de més de 8000. Desgraciadament la meva il·lusió i el seu objectiu semblaven no ser el mateix. Però demà marxarem i el Broad es queda, i l’Òscar podrà tornar l’any que ve i podrà intentar-ho un altre cop. Jo, al seu costat, soc un aprenent d’alpinista i evidentment no soc ningú per donar consells a algú que fa més de quaranta anys que escala muntanyes. Tanmateix, si em vol escoltar, li diria que si ha de tornar per fer-se un lloc en la història, deixi a Tarragona totes aquelles qüestions que no van amb la muntanya i sigui el professional que sabem que és. Només així podrà fer-se un forat en els llibres reservat a les llegendes de l’alpinisme.

Jo l’any que ve a Sevilla, a casa els sogres, on fa una  calor de collons, el gaspatxo és boníssim i el pernil que talla el Toy és ibèric, ibèric ... Salut família!!! Sempre amunt!!!!

Joan Marc Flores

PD: Val a dir que el pernil ibèric de Ca La Marieta que hem menjat aquests dies al camp base no te res que envejar al 'sevillano'