ENTREVISTA PUBLICADA A VILAWEB EL 14-08-2014

'El lideratge i la planificació de l’expedició requeia sobre l’Òscar Cadiach'

Jordi Cardona, un dels membres de l'expedició al Broad Peak, matisa en aquesta entrevista les declaracions de Cadiach on lamenta que els seus companys no li van fer costat

Fa poc més de tres setmanes l'alpinista Òscar Cadiach va estar a punt de coronar l'últim cim de més de vuit mil metres que li quedava, el Broad Peak (8.047 m). Si ho hagués aconseguit, s'hauria convertit en el primer català que fa els catorze vuit mils de la Terra. En tornar, Cadiach va explicar a aquesta entrevista a VilaWeb que, durant l'expedició, no va rebre el suport que esperava dels seus companys i que va quedar decebut de les persones que tenia més a prop. Arran d'aquestes declaracions, els membres de l’expedició de Cadiach van publicar aquest article a aquest bloc per matisar les paraules de l’alpinista. Un dels expedicionaris, Jordi Cardona, explica en aquesta entrevista el seu punt de vista i detalla els problemes que creu que va tenir el projecte. Cardona diu que les declaracions de Cadiach els han sorprès. Creu que, com a cap d’expedició, hauria d’haver estat Cadiach qui havia de donar suport als companys. 'Si algú ha d'estar decebut o desenganyat som els expedicionaris', opina Cardona. 

—L'Òscar Cadiach diu que no va rebre el suport que s’esperava dels seus companys d’expedició. Per què creieu que pensa així?

—Les declaracions de l’Òscar ens han sorprès força. No les entenem. Creiem que sempre vam estar amb ell donant-li el suport que calia. En tot cas, la nostra sensació ha estat justament la contrària: no hem rebut per part seva el suport que cal esperar d’un cap d’expedició que lidera un grup de deu persones per pujar un vuit mil. Ell és l’alpinista expert i nosaltres som els que ens afrontàvem a donar-li suport en aquesta aventura. El lideratge i la planificació requeia sobre seu.

—Quins errors creieu que va tenir aquesta expedició?

—Vam perdre una setmana a Skardu per temes burocràtics. En una expedició de sis setmanes on ja n’hi ha una d’anada i una de tornada, fa que es compliquin les coses. No sabem ben bé el que va passar, però creiem que era responsabilitat de l’organització preveure que hi havia una normativa nova al Pakistan. Es podia haver anticipat perquè altres expedicions no van tenir aquest problema. Sense saber quina és la causa real, perdre aquella setmana va ser un greu problema.

—Qui ho havia d’haver previst?

—Nosaltres vam contractar l’expedició amb l’Òscar i ell va contactar amb les agències Seven Summits, del Nepal, i Nazir Sabir Expeditions, del Pakistan. Jo aquí ja no sé de qui és la responsabilitat, però el que no podia ser és que els expedicionaris estiguessin una setmana a Skardu esperant

—Això us va condicionar l’aclimatació.

—L'habitual és pujar al camp 1, baixar al camp base; després pujar al camp 2, tornar al camp base; després ja arribes al camp 3 i tornes a baixar al camp base. Al voltant de quinze dies es dediquen a l’aclimatació, però no ho vam poder fer. Es va fer una sola etapa d’aclimatació i es va arribar al camp 3 d’una tacada. Després va venir mal temps i quan va venir una finestra de bon temps ja es va anar a atacar el cim. La resta d’expedicions que hi havia al camp base ja duien més temps aclimatant i van aprofitar aquest bon temps, però nosaltres estàvem molt justos d’aclimatació. Aquet fet va condicionar l’èxit de l’expedició. Jo personalment no estava aclimatat i vaig decidir retirar-me. Curiosament l'expedició del K2 atacava cim tres o quatre dies més tard i si ens haguéssim esperat potser hauríem pogut millorar l’aclimatació d’algun membre i portar més gent al cim. Tot això no justifica que l'Òscar digui que està decebut dels companys. Nosaltres, en tot cas, hem estat també víctimes.

—Hi va haver algun retret entre vosaltres al camp base?

—No recordo que ningú li digués res a ningú en aquest sentit.

—Per quin motiu creieu que l'Òscar va marxar del camp base ràpidament amb l'helicòpter?

—Va marxar per acompanyar l’Anna, la doctora, perquè tenia congelacions. Algú havia d’acompanyar-la, perquè ella sola no podia ser evacuada i repatriada. Una altra cosa és fins a quin punt aquesta persona havia de ser el cap d’expedició o hauria pogut ser qualsevol altre dels membres que estàvem allà. Vam tenir la sensació que el capità va ser el primer en abandonar el vaixell.

—Això va ser significatiu?

—El fet que marxés no va tenir més importància. El que ens va sorprendre és que ell el dia 30 de juliol ja estava a Barcelona i nosaltres encara estàvem al camp base i ens connectàvem a internet i vèiem declaracions als mitjans que no enteníem. Hi ha hagut un petit desencontre en aquest sentit. Fins que no va marxar del camp base la relació era cordial i correcte.

—Les condicions dures de la muntanya a tanta alçada, poden crear situacions molt difícils?

—Sí, és un entorn molt hostil. Encara que estiguis al camp base, estàs a cinc mil metres, als vespres estàs sota zero, portes molts dies fora de casa… Cadascú per dintre té les seves manies i les seves coses, però tampoc hi va haver cap problemàtica. Simplement ens va sorprendre molt que ell decidís marxar sense donar opció a debatre el tema.

—Aleshores per què creieu que l’Òscar diu que els companys el vàreu decebre?

—No ho entenem. És el motiu pel qual faig aquesta entrevista. No entenem aquesta decepció. Ell tampoc ha parlat amb nosaltres des que hem tornat. La nostra sensació és que si algú ha d’estar decebut o desenganyat som els expedicionaris.

—Amb l’Òscar ja havíeu compartit altres sortides a la muntanya?

—Sí. Personalment he fet quatre expedicions amb ell i ens coneixem des de fa força anys. I amb la resta de companys també ens coneixíem. Creiem que érem una expedició d’amics. L’Òscar ja coneixia el nostre nivell, també. Només dos dels deu membres tenien experiència a vuit mil metres. La resta teníem experiència en expedicions de sis mil metres i set mil metres. És difícil que gent amb menys experiència i amb menys coneixements li poguessin donar suport a ell, una persona que fa trenta anys que es mou per l’Himàlaia. Com a molt podíem seguir la seva estela.

—Què creieu que és el més important que s’està a la muntanya?

—És molt personal. Algú dirà que el més important és fer el cim al preu que sigui, algú dirà que el més important és fer una ruta de dificultat encara que no facis el cim… Per mi el més important és anar a la muntanya amb els companys i amics i poder gaudir d’una experiència única. En aquest cas, l’experiència era intentar fer un vuit mil, però el cim era tan sols la cirereta. El que em sap greu és que a causa de tot el que va passar no hi hagués l’opció d’atacar cim, en el meu cas.  Quan vam sortir del camp base ja sabíem que hi havia poques possibilitats d'èxit.

—A l’article que heu publicat al bloc dieu que desitgeu que l’Òscar pugui completar els catorze vuit mils. És així?

—Si, li desitgem molta sort i que pugui acabar-los. Això per ell és una fita perquè no tothom pot ser el primer català en aconseguir-ho i li desitgem tota la sort del món. En aquesta expedició no hem acabat de trobar l’encaix, però no li desitgem cap mal ni molt menys, tot el contrari. El que veig difícil és que pugui comptar altre cop amb nosaltres en un futur.

Veure entrevista original a: 

http://www.vilaweb.cat/noticia/4207156/20140814/lideratge-planificacio-lexpedicio-requeia-loscar-cadiach.html

REFLEXIÓ FINAL DE L’EXPEDICIO

L’Òscar va marxar del camp base sense acomiadar-se no només dels seus companys d’expedició, sinó tampoc dels Xerpes ni de tot l’equip de suport. Des que ha arribat a casa només fem que sentir declaracions sorprenents als mitjans com TV3, Desnivel, Outdoor i la darrera, la de Vilaweb, que és la que ha fet vessar el vas. És evident que l’expedició que ha dirigit ha estat un fracàs, un fracàs en organització, en lideratge i en resultats. Tanmateix nosaltres, els seus membres, no en volíem fer d’això cap bandera, però les declaracions que contínuament estant sortint publicades, ens han forçat a escriure aquestes ratlles per tal de deixar clar, si més no el nostre punt de vista. No pot ser que tot el que ha sortit malament sigui responsabilitat nostre, sincerament trobem a faltar com a Cap d’Expedició una forta dosis d’autocrítica, menys declaracions i un punt més de diàleg.

Surt publicat que vam tenir problemes burocràtics, cert, vam haver d’estar una setmana parats a Skardu per un problema relatiu a una nova normativa del mes d’abril sobre els oficials d’enllaç. Però, de qui era responsabilitat saber d’ella i anticipar-se, dels organitzadors o dels membres? Això va provocar que mentre nosaltres esperàvem a Skardú altres expedicions, també de Seven Summits, ja eren al camp base aclimatant, fins i tot l’Alex Gavan ja havia assolit el camp 2. Tot i així, en les mateixes circumstàncies, altres alpinistes van aconseguir fer cim com l’Oriol, el Jesús o el mateix Ferran al K2.

Nosaltres vam arribar al camp base el 7 de Juliol i no vam començar a pujar als campaments d’alçada fins el 10. Una aclimatació exprés ja que d’una sola tirada es va anar a dormir al camp 3 a 7.100 m d’alçada, això va en contra de tots el cànons d’aclimatació establerts i lògicament no tothom ho va aguantar. Posteriorment va venir un període de mal temps i a la següent finestra, veient que la resta d’expedicions que ja estaven aclimatades anaven a atacar el cim, l’Òscar decideix també iniciar l’atac el cim pel dia 21, per tal de fer cim el 24, tant sols 14 dies més tard d’arribar al camp base. Està clar que aquesta no va ser la millor estratègia i que hi havia temps de sobres ja que al K2 es feia cim el 27 i 28 de juliol.

Surt publicat que va ser un error rodejar-se de alpinistes inexperts en muntanyes de 8000 metres i que potser s’hagués hagut de rodejat de professionals. Volem recordar que vas ser ell el que va decidir obrir l’expedició a amics, juntament amb el trekking es va arribar a reunir una colla de 36 ‘amics’ (26 trekking + 10 expedicionaris) això li ha permès finançar la seva expedició, per tant si vam ser bons per una cosa ara no és elegant dir que nosaltres hem estat la causa del seu fracàs en no fer cim. Sabia el nivell de tots els que hi anàvem i el que esperàvem d’ell era un lideratge fort, que muntés una estratègia adient al grup que havia acceptat, cosa que no va fer en cap moment.

Però encara ens sorprèn més que faci aquesta crítica quan va decidir atacar cim amb l’Anna, amb tots els respectes per a ella, la persona més inexperta del grup i que a més era la metgessa, no només de la nostra expedició sinó la de totes les expedicions de Seven Summits, no en va anava subvencionada per ells. Per tot plegat, creiem que ella no havia d’atacar cim i s’havia d’haver quedat per atendre qualsevol persona que tingués problemes. Així ho va recomanar fins i tot el Temba al camp 3 (el xerpa responsable de la nostra expedició de Seven Summits), però no només no se li va fer cas sinó que va condicionar el seu èxit, amb el desenllaç que tots sabem de les greus congelacions i la posterior evacuació deixant desateses medicament a la resta d’expedicions.

També s’ha publicat que la seva retirada va ser degut a les congelacions de l’Anna i al cansament del Joan Marc. Les congelacions de l’Anna no les varen descobrir fins a la tornada al camp 3 quan es va treure les botes i va veure que tenia els mitjons ensangonats. I el Joan Marc els va haver d’esperar varis cops. Qui sap que hagués passat si el Joan Marc hagués anat a la seva o s’hagués ajuntat amb una altra parella de ball.

Es comenta en algun mitjà que anaven tard i que l’Oriol i el Jesús van escollir una millor estratègia, van dormir més amunt, van sortir més tard, etc., certament eren els membres més experts ja amb varis vuit mils a l’esquena i van decidir la seva pròpia estratègia, però res a veure amb l’experiència que te ell de més de 30 anys d’expedicions, per tant com s’explica que amb la seva experiència escollís una estratègia equivocada? La seva decisió va ser lícita, tot i que per a nosaltres incomprensible, però li va costar el cim. Si haguessis utilitzat el sisè xerpa que Seven Summits va posar a la seva disposició, segurament hauria fet cim, hauria fet història i no hagués hagut de justificar-te cercant explicacions que no s’ajusten a la realitat.

De la seva marxa del camp base només dir que sí, que algú havia d’acompanyar l’Anna, però potser la persona més indicada no era el Cap d’Expedició, tenia altres opcions, però no les va ni plantejar, no va donar opció a ningú i tenint en compte que van venir dos helicòpters va prioritzar els seus petates a que algún altre membre pogués tornar abans a casa, clar que llavors no sabíem que ja érem prou grandets per baixar sols per la glacera del Baltoro.

Ja per acabar dir que tots els membres de l’expedició desitgem en el futur els millor èxits per l’Òscar i que pugui acabar la seva carrera dels 14 vuit mils.   

NOTA: No es publicarà cap comentari ANÒNIM al bloc al respecte d’aquesta entrada.

BROAD PEAK SOLIDARI

L'alpinisme és un esport de treball en equip i solidaritat, és per això que avui, que ja comptem les hores que ens falten per tornar a casa, volem explicar-vos la història de la Cristina, una jova de Martorelles que de petita va tenir un accident en un parc infantil que li va afectar seriosament la seva motricitat.

Avui la Cristina està pendent d'un tractament mèdic que li permetrà millorar mobilitat i autonomia. Ens consta que tot Martorelles està bolcat en aquest objectiu. Des del camp base del Broad Peak ja fa dies vam sumar-nos en aquesta causa i avui volem enviar-vos les fotos.

Des d'aquí tot el nostre suport a la Cristina i a la seva família i al poble de Martorelles.

No hi ha cims impossibles si els podem pujar junts. Ànims. 

DE TORNADA CAP A CASA

Primer de tot disculpar-nos per no haver actualitzat el bloc en pràcticament una setmana, això no ha estat possible per vàries raons, unes de tècniques i altres d'operatives.

Vam sortir del camp base el dia 30 i vam haver de recórrer tot el trekking del Baltoro de 100 km en tres dies. Tres jornades maratonianes la primera de 20 km del Camp base fins a Goro TO, unes 7 hores. La segona la mes dura de 40 km de Goro To a Paiju, unes 14 hores i la tercera també de 40 km de Paiju a Askole, però ja per camí doncs la glacera s'acaba a Paiju de 10 hores. Tots tres dies vam arribar cap al vespre amb el temps just per muntar les tendes sopar i dormir i va fer impossible actualitzar el bloc.

La quarta jornada van ser 8 hores per carretera, per dir-li d'alguna manera, doncs es tracta d'una pista sense asfaltar i en un estat lamentable, per arribar fins a Skardu, a la civilització. Allí vam coincidir en el mateix dia un munt d'expedicions que tornàvem, tothom amb el seu mòbil i el seu portàtil, tothom amb set wi-fi i per tant la línia de l'hotel es va saturar i de nou va ser impossible actualitzar.

A Skardu hi vam estar dos dies, el 2 i el 3, i davant de la impossibilitat de volar, ja faré una valoració d'aquest fet en una altra entrada, vam haver d'optar per tornar a Islamabad de nou per la famosa Karakorum High Way. El dia 4 una jornada èpica de 18 hores i el dia 5 unes altres 8 hores més de cotxe, bé de minibus.

Per fi arribem a Islamabad el 5 per la tarda i oh sorpresa, no tenim vol de tornada. De fet mentre érem al camp base ja vam rebre un correu dient-nos que el vol directe del dia 6 s'havia cancel·lat però ens oferien una alternativa pel mateix dia via Londres, alternativa que vam confirmar, doncs ara resulta que aquest vol no era possible i, curiosament, l'agència no ens havia dit res mes fins ara, ja valoraré també aquest aspecte en una entrada posterior. Ens vam passar tota la tarda d'ahir i el mati d'avui fent gestions amb la companyia PIA per tal de trobar una altre vol i pactar una compensació pels inconvenients soferts.

Al final el vol que farem és el següent: Volem demà dia 7 a les 05:25 h. del matí via Istanbul, arribem a Barcelona a les 16:40 h. del mateix dia 7. El vol d'arribada és el FLT1855 de Turkish Airlines, terminal 1. La compensació doncs que el vol Islamabad-Istanbul el farem en business, no està mal.

REFLEXIONS PERSONALS JOAN MARC

29 de juliol del 2014. Escric avui des del Camp Base del Broad Peak a casi 5.000 metres. Demà al matí, en horari  Guardiola, d’hora, ben d’hora, arrencarem el viatge de retorn que en una  setmana ens ha de portar a casa. Etapes llargues de quasi 40 quilòmetres, però les ganes de poder abraçar als de casa, compensen les forces de les cames, que a aquestes alçades d’expedició són justes o molt justes.

Aquest escrit, vol ser d’agraïment a tots els que heu fet possible que hagi pogut participar d’aquesta expedició i que el matí del 24 de juliol i després de caminar 15 hores i tota la nit arribés als  8.025 metres, a la Rocky Summit del Broad Peak. Aprofitaré també per explicar perquè vaig quedar-me en aquell punt i no vaig acompanyar l’Oriol fins al cim principal (8.047) doncs veig amb sorpresa diferents publicacions digitals i les versions que llegeixo son força lluny de la realitat, lluny, si més no, de la meva realitat, de la que vaig viure a l’aresta el dijous al matí.

Els que em coneixeu sabeu que fa uns anys vaig fer-me meu un lema que vaig trobar en una placa dalt del cim de Costa Pubilla, a sobre Planoles, «No és més qui més enlaire arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta més intensament sent...», aquí però al Karakorum els metres si que compten i segurament compten més que el que sents....així doncs em tocarà explicar els 8.025, els meus 8.025 metres. En tot cas l’alpinista-llegenda Oscar Cadiach haurà d’explicar els seus 8.025 i la doctora Anna Pujol els seus. Jo només soc alpinista, ni jutge, ni periodista. A aquesta alçada, en aquesta zona en que els llibres de muntanya que procuro no llegir anomenen ‘la zona de la mort’ les sensacions són molt personals. Després de tantes hores d’esforç pots estar molt cansat, absolutament cansat o infinitament cansat. Jo de sensacions només conec les meves, així doncs,  insisteixo, jo no jutjaré les dels altres.

Jo vaig quedar-me a l’avant-cim o Rocky Summit perquè el xerpa que m’acompanyava va dir-me que era tard per continuar fins al cim principal (8.047) i me’l vaig creure. També m’ho va dir el Jesús amb qui m’havia creuat just feia uns minuts. Seny. Seny, és el que havia promès als de casa abans de marxar... En aquell moment, quarts de dotze del migdia, i en aquella alçada, ja havia trobat tot el que buscava en aquell cim.

Volia trepitjar la Xina on hi tinc un tros de mi, un germà, i ja era allà a l’aresta contemplant bocabadat el “país vermell”. Volia veure un paisatge immens i vaig tenir uns minuts eterns per emborratxar-me d’un paisatge que no oblidaré mai. La piràmide perfecte que forma l’ombra del Broad en el moment de sortir el sol,  just a l’esquena fonent-se amb l’horitzó, rodó o pla, ja és a la meva motxilla d’imatges inesborrables. Ja tenia tot el que volia. Llavors quin sentit te seguir?  I el seny?

Així aquell seria el meu cim. Vaig decidir fer les fotos amb les banderes. Mentre el xerpa insistia en que calia començar a baixar, vaig posar-me al cap el mocador de farcell de l’avia Paula. El mocador de la ‘iaia’ s’ha convertit en company inseparable d’aventures des del dia que vaig descobrir que aquest esta eternament impregnat de la seva olor. Vaig dir amb català al xerpa que jo allà no hi tornaria mai més i sembla que va entendre’m...

Vaig fer la foto amb la bandera del CESP, la de fil, aquesta que només te 30 anys i que els pioners de l’alpinisme al poble (Cardona, Altaió, Vilches, Segura, Ventura, Margalida,...) fa anys la van pujar a tots els clàssics del Pirineu i Alps. Fer la foto amb la bandera del CESP era el millor homenatge a aquesta generació, car son ells i els pares els que de petits van encomanar-vos el que avui és la nostra passió.

Després vaig fer la foto amb la senyera 2.0 d’un germà. Aquesta, la 2.0, és una senyera viatjada com diria el mestre Josep Pla, però n’hi ha una, la 1.0 que encara ho és més. La 1.0 viatja des de l’any passat enganxada a la cua d’un immens globus groc d’heli de recorregut desconegut, del que només en coneixem l’estació de sortida (Prats de Cadí) i tots en tenim clar el destí.

Després de la bandera del CESP i la senyera, la samarreta vermella de la TrailWalker amb el lema ‘Sempre Amunt’.  Aquell vespre, a Sabadell, el Marc no me la va voler cobrar. Aquesta és plena de signatures, signatures de companys o potser de quelcom més. De matinada pujant vers el cim, cerques excuses per continuar patint, per continuar lluitant. Cada signatura d’aquesta camiseta era una excusa per continuar, així doncs només puc donar les gràcies des d’aquí a tots aquells que van estampar-hi la rúbrica.

Després les banderes institucionals. Vam agafar amb l’Isabel i el Julio de Santa Perpètua i l’Oliver i el Fran de Martorelles el compromís de pujar les banderes dels dos municipis. Ambdós ens han donat els seu suport els mesos previs a arrencar l’aventura. Tanmateix al cim només vaig pujar la bandera de Santa Perpètua, quan vegeu les fotos des del Camp Base de la bandera de Martorelles entendreu el perquè d’aquesta decisió. En tot cas des d’aquí l’agraïment a les dues regidories d’esports dels dos municipis.

Una  foto amb  la bandera d’ARANOW, una amb la de la FES Estatal de la UGT i una amb un dels productes estrella de LEVENTON, el Dosi Fuser, per començar immediatament a baixar cap al Camp3. A les quatre de la tarda vaig arribar a la tenda després de dos dies de no dormir.  L’Oriol va arribar a quarts de nou del vespre, ja a les fosques, després d’haver fet el cim principal. Felicitar l’Oriol i el seu xerpa , en Mingma “Picante” pel seu èxit, que també és el nostre.

Mentre era allà dalt, el Jordi i el Xavi des del Base van cuidar-se de mantenir puntualment informada a l’Eva de tots els meus passos. Segur que pels de casa no van ser unes hores fàcils. Des d’aquí també vull donar-los les gràcies a tots dos per la paciència que van tenir, ells també van ser un gran impuls per tirar amunt. Gràcies Jordi. Gràcies Xavi.

Aquests, en resum, són els fets que van passar dijous explicats des de la meva òptica. La felicitat, però, no pot ser plena. Perquè jo tenia un objectiu i el vaig deixar clar a tots els companys d’expedició des del primer dia. La meva il·lusió era que l’Oscar Cadiach fes el cim principal, el de 8.047 metres i completés així les catorze muntanyes del món de més de 8000. Desgraciadament la meva il·lusió i el seu objectiu semblaven no ser el mateix. Però demà marxarem i el Broad es queda, i l’Òscar podrà tornar l’any que ve i podrà intentar-ho un altre cop. Jo, al seu costat, soc un aprenent d’alpinista i evidentment no soc ningú per donar consells a algú que fa més de quaranta anys que escala muntanyes. Tanmateix, si em vol escoltar, li diria que si ha de tornar per fer-se un lloc en la història, deixi a Tarragona totes aquelles qüestions que no van amb la muntanya i sigui el professional que sabem que és. Només així podrà fer-se un forat en els llibres reservat a les llegendes de l’alpinisme.

Jo l’any que ve a Sevilla, a casa els sogres, on fa una  calor de collons, el gaspatxo és boníssim i el pernil que talla el Toy és ibèric, ibèric ... Salut família!!! Sempre amunt!!!!

Joan Marc Flores

PD: Val a dir que el pernil ibèric de Ca La Marieta que hem menjat aquests dies al camp base no te res que envejar al 'sevillano'

COMUNICAT OFICIAL EXPEDICIO BROAD PEAK

Els membres de l’expedició al Broad Peak volen comunicar que en l’intent d’atac al cim la metgessa Anna Pujol va sofrir congelacions de segon grau als dits dels dos peus. Avui dia 27 ha estat evacuada del camp base amb helicòpter i ha estat acompanyada pel Cap d’Expedició. La resta de membres es troben en perfecte estat de salut i continuaran amb el pla previst per tal de tornar a Barcelona el proper 6 d’agost. 

LA FOTO DEL CIM

Avant-cim del Broad Peak (8.025 m) amb el K2 (8.611 m) al fons (esquerra) i el Broad Peak Central (8.010 m) al darrerra

RETROBAMENT AL CAMP BASE

Avui és el dia del retrobament de tots els expedicionaris al camp base. De moment ja han arribat el Xavi V, Ritchie, Carlos i Xavi S. Sabem que la resta, Òscar, Jesús, Anna, Joan Marc i Oriol estan baixant del camp 3 i que es troben a l'alçada del camp 2. Els estem seguint a través del racetracker del Joan Marc ja que els walky's s'han quedat sense bateria.

A mida que vagin arribant anirem actualitzant aquesta pàgina del bloc.

Hores d'ara Jesús ja és al camp base, la resta ho faran en les properes hores.

Acaba d'arribar l'Oriol, cansat però bé i content per haver fet cim principal. La resta del grup estan a una hora.

Per fi han arribat tots al camp base, Òscar, Anna i Joan Marc. Lògicament han arribat molt cansats. Demà serà un bon dia per valorar el desgast, però ara a celebrar-ho.

UN DIA HISTÒRIC PEL CESP

La nit ha estat molt llarga i tensa, a les 9 del vespre hora local, els nostres companys sortien cap el cim del Broad Peak. L'atac l'ha iniciat L'Òscar, el Jesús,, l'Oriol, L'Anna, el Joan Marc i el Xavi S. El Carlos ha decidit no sortir. Malauradament el Xavi S. ha decidit tornar al camp 3 al cap d'una estona de sortir.

Tota la nit caminant per arribar a les 6 del matí al coll, si més no això és el que ens deia el racetracker del Joan Marc, cota 7900 m. Tot pintava bé l'alçada assolida, l'hora, etc. Tanmateix a partir d'aquí anaven passant es hores i les noticies que arribaven eren escasses i confoses.

A les 10 del matí es confirma el cim del Jesús Morales i es preveu que sobre les 11 h. ho farà la resta del grup. Estic en permanent comunicació amb Radio Tarragona per confirmar la notícia en directe, però aquesta no acaba d'arribar, pel racetracker sembla que estan a cota 8000 i que en una hora faran cim, pel facebook algú anuncia el cim, però nosaltres no en tenim constància.

Finalment, passades la una del migdia, l'Òscar en persona em confirma que només han arribat a l'avantcim de 8025 m, però no el cim principal. Comenta que l'Oriol ha decidit anar sol cap el cim, de moment no tenim cap notícia d'ell, segur que arribarà ja de nit al camp 3.

Un dia històric pel CESP, hem aconseguit el primer vuit mil, no és el cim principal i no ens n'amagarem, però hem fet un cim que té 8025 m d'alçada i això s'ha de celebrar. Des d'aquí el Xavi V. i jo volem ser els primers en felicitar al nostre company Joan Marc, que amb la seva tenacitat i esforç ha aconseguit posar Santa Perpètua i Martorelles en el punt més alt, on la terra es comença a veure rodona, on la vida no és possible, on només uns pocs privilegiats com ell podran dir jo hi vaig ser.

Ara estem només esperant la confirmació que han arribat al camp 3 i demà celebrar-ho tots plegats des del camp base.

CAMP 3 ASSOLIT, ATAC IMMINENT AL CIM

Entre la una i les quatre de la tarda hora local els nostres expedicionaris han arribat al camp 3, concretament el Jesús, l'Oriol i el Joan Marc ho han fet al camp 3 alt (7200 m) i l'Òscar, l'Anna, El Carlos i el Xavi S. al camp 3 baix (7100 m). El Ricard ha pres la decisió de no atacar el cim i esperar-se al camp 2 a que baixin els companys. Ànims Ricard no haurà sigut una decisió fàcil de prendre. 

La previsió és sortir cap el cim a les 9 de la nit d'avui hora local (les 6 de la tarda hora catalana), és a dir dins de tant sols unes horetes. S'espera poder fer cim en unes 12 hores és a dir cap a les 9 del matí, tot i que es difícil precisar, hem de comptar un interval de tolerància d'unes 2 hores.

La ruta està en perfectes condicions, tal i com s'havia previst avui s'ha fet cim per primer cop aquesta temporada, ens consta que l'expedició dels polonesos ho ha aconseguit, segurament també d'altres però no en tenim encara confirmació.

Les condicions per demà són igual de bones, sol espaterrant, poc vent i a més amb la traça ja oberta pels que han pujat avui, per tant tot pinta que serà un dia memorable.

Els que podeu sintonitzar Ràdio Tarragona, demà de 10 a 11 hora catalana i dins del programa El Pont de Mahoma, intentarem fer una comunicació en directe amb el camp base, a veure si tenim sort i ja podem donar alguna notícia positiva. Val la pena recordar però que el cim només s'aconsegueix quan es torna al camp base per tant màxima prudència fins llavors.

SORPRESA AL CAMP 2

La pujada al camp 2 directe des del camp base és molt dura, 1400 m de desnivell que no es fan en menys de 10 hores. La duresa de l'itinerari ha fet desistir a algun dels nostres companys, concretament en el Xavi Vilardell que ha decidit retirar-se i tornar al camp base.

La resta han arribat sans i estalvis al camp 2, els primers a les 15 h de la tarda i els darrers a les 19 h, com podeu veure un munt d'hores si es té en compte que han sortit abans de les 6 de matí del camp base. Esperem que aquesta nit es puguin recuperar de l'esforç realitzat i així poder demà afrontar amb garanties l'arribada al camp 3.

La sorpresa ha estat confirmar que dues de les tendes que s'havien deixat en la pujada d'aclimatació ja no hi eren. El vent del temporal de la setmana passada les ha fet desaparèixer amb tot el que hi havia a dins, sacs, menjar, gas, etc. Sort que això ja formava part del pla previst i els xerpes han pujat noves tendes i més habituallament.

PUJADA AL CAMP 1

Després de dinar ens hem fet la foto de tot el grup, xerpes inclosos. Tot seguit cinc dels expedicionaris han emprès el camí cap el camp 1, el Joan Marc, els Xavis, el Jesús i el Carlos. Demà al matí ho faran la resta de membres que pujaran directament al camp 2, l'Òscar, el Ricard, l'Anna i l'Oriol.

Com estem permanentment connectats per ràdio, a les dues hores de sortir ens han comunicat que estaven caient alguns allaus per la zona de l'escopidera i que tres dels membres, el Jesús, el Carlos i el Xavi S. havien decidit tornar al camp base. El Joan Marc i el Xavi V. han preferit esperar a que el sol es pongués per pujar al camp 1 un cop la neu fos més compacta.

Cap allà les 6 de la tarda han els primers han arribat al camp base i cap a les 8 del vespre els segons han arribat al pre-camp 1. Demà tots al camp 2.

L'HORA DE LA VERITAT

Ha arribat l’hora de la veritat, es confirma que demà iniciarem l’ascens per a fer l’atac al cim que es preveu pel dijous 24 de Juliol entre les 8 i les 12 del matí hora nostra, les 5 i les 9 del matí hora de Catalunya. La previsió per aquest  dia és de sol i amb vent màxim de 20 km/h, unes condicions molts bones. La previsió pel 25, 26 i 27 també és de bon temps la qual cosa permet assegurar un descens amb tranquil·litat i seguretat.

Amb nosaltres pujaran un mínim de 6 xerpes nepalesos, quatre dels quals aniran per davant obrint traça, recol·locant les cordes fixes que s’hagin malmès i assegurant els trams que es considerin necessaris. Els altres dos seguiran el grup per ajudar a muntar tendes, fondre neu i ajudar en tot el que calgui. Al camp 3 hi tenim ja tres bombones d’oxigen per a us mèdic i una extensa farmaciola per ajudar a algú en cas de necessitat. Qualsevol persona que es retiri, si és el cas, es farà sempre acompanyat d’un xerpa fins que estigui en zona segura.

Una més que justa aclimatació i un refredat de cavall que fa cinc dies que arrossego ha fet que hagi pres la decisió personal de quedar-me al camp base i no fer l’intent d’atac al cim. Ha sigut una decisió difícil, però finalment s’ha imposat la prudència i la seguretat personal, si un vuit mil ja és complicat en plenes facultats crec que no val la pena temptar la sort sinó s’està al 100%. Per fortuna la resta dels companys es troben en perfectes condicions.

Com sempre hem defensat una expedició és un treball en equip i només que un de nosaltres assoleixi l’objectiu ja podrem dir que l’èxit és de tots. Si no es fa cim tampoc serà un fracàs, haurà sigut una experiència única i un aprenentatge brutal per a futurs reptes.

CAMP BASE DEL K2

Avui continua el mal temps i hem decidit anar a fer una visita al nostre amic Ferran que es troba al camp base del K2 esperant que s'obri la famosa finestra de bon temps. De moment les previsions d'ahir ja no valen i demà no sortirem cap el cim per tant el cim no podrà ser assolit el 23 de juliol com us havíem anunciat. Estem contrastant vàries méteos i quan ho tinguem segur ja us ho direm.

Abans d'anar al camp base del K2 hem passat pel memorial que hi ha en record de les víctimes que aquesta muntanya s'ha endut. Hem fet un petit homenatge al Manel De La Mata que allà hi està enterrat des del 2004 després d'intentar la mítica muntanya per la via més difícil que hi ha la Màgic Line.

Fa uns dies el Joan Marc i el Xavi també i van anar amb la gent del trekking i van llegir unes emocionants paraules en record dels nostres companys Pere i Jacint, realment un lloc entranyable per a recordar a muntanyencs estimats que ja no són entre nosaltres.

UNA SOLA OPORTUNITAT

Crònica des del camp base: Les circumstàncies imprevisibles han fet que arribem a aquestes dates i que ens ho haguem de jugar tot a una sola carta: 23/07/2014.

Vam haver d'estar una setmana a Skardú esperant l'oficial d'enllaç, setmana perduda que ens hagués anat molt bé al camp base per consolidar el procés d'aclimatació. Això va fer que només arribar al base sortíssim cap amunt. Els que es van trobar més forts, entre ells el Xavi i el Joan Marc van aconseguir d'una tirada pujar a dormir al camp 3 a 7000 m, i uns altres van arribar fins el camp 2 a 6200 m, ambdós casos un fet excepcional que trenca qualsevol motlle normal d'aclimatació (aclimatació express).

Els que necessiten més temps, entre ells un servidor, vam optar per pujar al camp 1 a 5600 m, tornar al base a descansar per pujar de nou fins el camp 2 (aclimatació xup-xup). En la segona pujada havíem d'anar del base al camp 2 d'una tirada (1400 m i 12 hores). Jo no em vaig trobar bé i vaig parar a fer nit de nou al camp 1 amb la intenció de l'endemà assolir el camp 2, però va canviar el temps, de fet es va avançar 24 hores respecte la previsió, i vaig haver de recular. Aquest mal temps encara dura i la previsió és que remeti a partir del 20 de juliol.

Avui ens han confirmat que el 23 serà dia de sol i amb molt poc vent i que el 24 també serà bo, en canvi a partir del 25 la cosa potser es torna a complicar. Per tant només hi ha una opció començar a pujar el 20 per fer cim el 23 i baixar amb seguretat durant el 24.

Les incògnites són com estarà la neu després de 4 dies de mal temps? com estaran els camps d'alçada? com estaran les cordes fixes? Per sort els nostres xerpes nepalesos aniran per davant solventant tots els problemes i no estarem sols doncs també hi ha una expedició de polonesos, una de femenina andalusa, una d'alemanya i una d'un romanès. 

La darrera incògnita serà com ens trobarem nosaltres després de només poder fer una sola etapa d'aclimatació, els que van assolir el camp 2 i sobretot el camp 3 d'una tirada creiem que ho tenen bastant bé, la resta ja es veurà.

Previsió de mal temps

Després de passar nits al camp2, de les aclimatacions express, sembla que el planning es torna a modificar.
Tots els expedicionaris tornen a ser al Camp Base, el Jordi Cardona no ha pogut arribar al camp2 per culpa del mal temps, finalment s'avançat 24h.

De moment i fins a noves noticies la previsió de cim podria ser del 21 al 25, i es que el temps a aquella area no perdona i s'ha d'anar amb peus de plom.

No us podem dir res mes ja que les noticies ens arribem amb el satel.lit per petits wapp, pero confiem amb els nostres expdicionaris i de ben segur que podran fer cim.

De moment cal esperar.

ACLIMATACIÓ XUP-XUP

Avui han baixat al camp base el Ritchie i el Jesús, per tant tenim encara els dos Xavis, el Joan Marc, L'Anna, l'Oriol i l'Òscar al camp 2, realment han d'haver assolit una molt bona aclimatació. Estem en contacte permanent amb walky-talky i sabem que estant tots bé i que demà ja estaran al base.

La previsió del temps es que aguanti fins el 16 de juliol i després, com a mínim, venen 3 dies de mal temps. La idea és que amb un Xerpa, el Carlos, el Jesús i jo (Jordi) aprofitem aquests dies per pujar el camp 2 i/o fins i tot el 3, en funció de com ens trobem.

La previsió per atacar el cim serà entre el 20 al 25 de juliol, en funció del bon temps i de l'aclimatació assolida.

ACLIMATACIÓ EXPRESS

Ha començat la fase d'aclimatació, la primera intenció era pujar al camp 1 (5.600 m) a dormir i com a molt l'endemà pujar a tocar el Camp 2 (6.400 m). La veritat és que la majoria de la gent s'ha trobat molt bé i s'ha decidit quedar-se a dormir al Camp 2, tots menys el Carlos i un servidor que després d'assolir la cota 5.800 m. he decidit tornar al Camp 1 on hi hem fet dues nits.

Com la gent del Camp 2 es trobava de meravella (quina enveja) han decidit anar a provar sort al Camp 3 (7.100 m) i fins i tot cinc membres han decidit passar-hi una nit, els dos Xavis, el Joan Marc, l'Anna i l'Òscar, la resta han tornat al Camp 2.

Realment amb aquesta aclimatació express ha de ser per molt que no s'aconsegueixi l'objectiu d'aconseguir el darrer vuit mil de l'Òscar i el primer del CESP.

Per els familiars i amics dels companys del trekking informar-vos que cada dia hem estat en contacte amb ells i que les notícies fins ahir és que estaven bé. Avui han d'arribar a Skardu a dormir, però encara no tenim notícies, tanmateix com a Skardu ja tindran internet segur que es posen en contacte amb vosaltres.  

Camp 1 !!!!

Bones companys,
actualitzar el blog desde els camps d'alçada es dificil i ho estem fent via whatsapp amb petites frases que resumeixen les jornades.

De moment avui estem al camp 1, hem pasat la nit dormint per aclimatar i ahir vam fer les pujes per demanar als deus que la sort ens acompany a aquesta aventura.

El plan estimat avui es seguir aclimantant pel camp 1 durant 2 dies i intentar tocar el Camp 2, durant aquesta estada deixem al camp base el telefon via satelite.

Us deixo una foto amb el K2 de fons

JOULA

Iniciem el trekking sota la pluja. L’Òscar, el Jesús i l’Anna es lleven a les 4 del matí ja que volen fer dues etapes en una i així atrapar al trekking en un parell de dies. La resta ens llevem a les 6 i sortim a quarts de 8 desprès de veure l’espectacle de contractació de portejadors que ens duran el material fins Joula, 25 kg. cadascú en precàries condicions. La pluja no és molt intensa i el mateix vent asseca la roba al moment de forma que fa que la jornada no sigui massa calorosa. El camí puja penjat, sempre pel costat esquerra del riu, que com sempre és incommensurable. Arribem entre les 5 i 6 hores de camí després de fer 20 km i només 200 m de desnivell.

ASKOLE

Per fi ens han donat el permís i ha arribat el nostre oficial d’enllaç un capità de l’exercit que no crec que tingui més de 30 anys. Si la Karakorum Highway es una carretera espectacular, la ruta per arribar a Askole és impressionant, una pista estreta arran de riu plena de sorpreses ponts de fusta penjats i mig trencats, esllavissades que ens barren el pas, cotxes embarrancats al fang, etc. Tot plegat fa que per fer 120 km necessitem 10 hores.

Askole tenim ja el campament muntat, sopem i passem la nit i quina nit, plovent i demà comença el primer dia de trekking , ja sabem que serà passat per aigua però no podem perdre cap dia més.

CAMP BASE

Primer de tot demanar disculpes per la demora en l'actualització del bloc, durant el trekking ha estat molt complicat establir comunicacions per satèl·lit i ens ha sigut impossible carregar bateries.

Primer de tot dir que l'Òscar va atrapar el trekking fa dos dies i que estant tots en perfectes condicions. Ara estem tots al Camp Base i demà ja inicien de nou el camí de retorn.

El trekking és bastant dur, hi ha etapes de 10 hores pel mig de la glacera que són un verdader trenca-cames. De totes formes ho compensa amb escreix l'impressionant paisatge que hem vist des de les Torres del Trango, Les Catedrals del Baltoro i tots els vuit mils de la zona: G1, G2, Broad Peak i K2. Tanmateix menció especial mereix el G4 que per pocs metres no arriba als vuit mil, però que presenta una bellesa com poques hi ha al món.

G4 despuntant d'un mar de núvols

BIVAC A 4000 M

L’avorriment i l’espera es fan palesos a Skardu, voldríem estar ja caminant cap el Camp Base del Broad Peak amb els nostres companys del trekking, maldita burocràcia. Si més no tenim una bona notícia el nostre company Ritchie ja ha aconseguit volar i ja el tenim entre nosaltres, en contrapartida l’oficial d’enllaç arribarà demà per la qual cosa la nostra partida es demora, com a mínim, un dia més. 

Amb l’objectiu de no perdre dies d’aclimatació decidim anar a fer un bivac a 4000 m. d’alçada, escollim el mateix lloc on ja vam anar d’excursió amb el trekking el passat divendres. Lògicament no podem anar sols i ens acompanya un policia armat que passarà la nit amb nosaltres. Arribem a quarts de vuit del vespre a temps de veure una magnífica posta de sol.

La nit ens regala un impressionant cel estel·lat com poques vegades l'havíem vist, hi ha pocs plaers a la vida com adormir-se contemplant la via làctia amb tot el seu esplendor.

De la gent del trekking les notícies que ens arriben és que tots estan bé i tot va segons el pla previst, aviat estarem tots junts de nou.

EXCURSIÓ AL PIC ARAN

Avui hem decidit treure'ns la son de les orelles i fer alguna activitat, tanta espera burocràtica ens consumeix. L'Òscar proposa anar al Penyal de Shigar, que té uns 2.750 m d'alçada. Sortim ben d'hora a les 6 del mati per evitar la calor, segons calculem seran unes 4 hores i per tant a les 10, quan aquesta premi ja serem de tornada.

D'entrada hem de travessar el riu Indo i hem d'anar a cercar un pont que està a uns 12 km, hi anem per la carretera, la qual cosa ens permet de creuar pobles i gaudir de la vida autòctona d'aquesta bona gent. Tot seguit travessem un desert que ens porta a l'inici de la pujada.

Una tartera i una grimpadeta ens porten al cim en 4 hores.

Si un petit error de càlcul sense importància si no fos perquè duem només un litre i mig d'aigua per cap i ja ens l'hem acabat. Són quarts d'onze i estem a 40ºC.

A l'inici de la grimpada hi ha un petit oasi amb dos pastors i les seves cabres que ja de baixada ens donen aigua del pou, ens refresquem i els més agosarats en beuen i tot. Tornem fins el pont i la temptació de fer una banyadeta a les gèlides aigües de L'indo pot amb nosaltres, entendreu que no hi posi cap foto. La tornada per la carretera a la una de la tarda,12 km i a més de 40 graus promet ser terrorífica. Passa una moto amb dues persones i demanem si ens pot dur a un de nosaltres cap a Skardu, puja l'Anna amb l'intenció de tornar amb un taxi. El segon cotxe que passa ens saluden el Carlos i el Xavi des de dins. I el tercer es para sense ni demanar-ho, una pick-up, pugem a la part del darrera, on va la càrrega que compartim amb 6 pakistanès, 4 adults i 2 nens.

Parlant amb la gent ens adonem que no hem pujat el Penyal Shigar i clar hem de batejar el turó que hem pujat i se'l dediquem a l'Aran el fill del Joan Marc que fa uns dies va fer 10 anys.

SORTIDA DEL TREKKING

Per fi la gent del trekking pot iniciar l'activitat, ales 9 h del matí han partit cap Askole, els esperen 6 hores de cotxe, sort que aquest cop serà amb jeep i no pas en autobus. Nosaltres tenim previst sortir d'aquí a dos dies per tant fins que no els atrapem no serà possible fer la seva crònica o penjar alguna foto.

Per part nostre tenim bones notícies, ja disposem de l'oficial d'enllaç, per tant ara tot queda supeditat al vol. El Ferran i l'Oriol estan volant en aquest moment i si l'avio no gira cua com fa dos dies els tindrem aquí en poques hores. El Ricard farà un intent cap el migdia i si no és possible ja ha decidit venir en cotxe. De totes formes hi ha un problema afegit, una manca de subministrament de benzina pot fer que s'hagin d'aturar a mig camí i esperar..... això és el Pakistan. 

SKARDU-2

Skardu es troba a 2.250 m. Està ubicada en una amplia vall on conflueixen el riu Shigar i el Indus que baixa directament de la glacera del Baltoro. És una ciutat de 10.000 habitants, majoritàriament baltí, prou gran si tenim en compte que és l’últim gran reducte habitat de la zona. Allí hi pots trobar de tot, des de roba autòctona fins a material de muntanya que deixen les expedicions a la tornada o que abandonen quan van maldades. És un lloc tranquil, segur i on es respira l’ambient de les grans muntanyes.

Coincidim amb el Juanjo Vallejo, el Mikel Zabalza i l’Alberto Iñurrategui que estan aquí per intentar el pilar oest del Paiju Peak de 6.610 m, un recorregut mixta de 1.600 m de desnivell de màxima dificultat que els obligarà a estar un mínim de 10 dies a la paret. També estem amb el amb el Turc Tunç Findik que també va a fer el G1 i el G2 ja que vol ser el primer turc en aconseguir tenir els 14 vuit mils.

El mati el destinem a fer una excursió en jeeps fins el parc natural de Deosai Park. La ruta en cotxe ens ha deixat a una cota de 3.900 m i tot seguit em fet una excursió fins un turó que té una alçada de 4.270 m que l'Òscar l'ha batejat amb el nom de Gipsy arm Peak (El Pic del Braç de Gitano).

Ha estat el nostre primer contacte amb l'alçada i tot el grup ha respòs correctament. Ja de tornada a Skardu hem anat a veure la roca budista coneguda amb el nom de Sadpara que data del segle 7 després de Crist.

Alguns us preguntareu que fem fent excursions per a Skardu i com és que no iniciem ja el trekking d'aproximació al camp base del Broad Peak. Doncs mol senzill, simplement perquè no podem. Els membres de l'expedició no tenim encara l'oficial d'enllaç que ens ha d'acompanyar. Fins l'any passat els expedicionaris i els del trekking podien anar amb un sol oficial, però enguany l'Estat a canviat les lleis i necessitem dos oficials, un per a cada activitat i això és el que està tramitant a Islamabad el pobre Ritchie qencara és allà.

Donada la situació, i per no perdre més dies, el trekking començarà demà i nosaltres preveiem fer-ho dilluns. La nostra intenció es fer un dia de dues etapes i no fer el dia de descans previst, de forma que podem atrapar al trekking i recuperar el temps perdut. Tanmateix anirem contra-rellotge i no és la millor estratègia per a l'aclimatació.

SKARDU

Avui el dia ha sigut bastant curt en quan a activitats, ens hem despertat a les 6, quadrats de dormir al terra i perquè aquest país el sol matina molt. La sorpresa ha estat veure que els dos busus ja estaven amb nosaltres, es veu que han estat treballant tota la nit amb una excavadora per poder obrir la carretera, no en va és la única via d'accés a la zona.

El camí fins Skardu és molt bonic ja que és una vall molt verda i plena de vegetació que contrasta amb el paisatge desèrtic que teniem fins ahir i que s'obra de forma espectacular alpeu de les grans muntanyes. Com diu la dita 'qui no es consola és perquè no vol' si ho haguéssim passat ahir al ser de nit no hauríem fruit d'aquest entorn.

A Skardu, dinar, dutxa i descans que ja tocava.

COMENÇA L'AVENTURA-2

Quan ens vam llevar ahir a Besham no ens podíem ni imaginar la de coses que ens havien de passar, tant sols sabíem que teníem 18 hores de cotxe per endavant per un dels paratges més feréstecs i espectaculars del món, una carretera estreta, que a trams només hi passa un vehicle i amb un precipici sobre el riu Indo que t'atura el cor:

NOTA: Foto d'internet ja que per aquest indret vam passar de nit.

La segona experiència va ser travessar la zona Chilas, la zona més conflictiva de la zona ja que és on es troben els més radicals. Només acostar-se ja anàvem trobant un policia, amb el seu corresponent kalashnikov, a cada corba de la carretera. Posteriorment vam haver de passar control al mig del desert amb foto inclosa i a 45 ºC i finalment vam ser escortats durant 30 minuts amb un policia a dins de l’autobus i un cotxe amb metralleta al davant. I tot això per a res ja que no vam veure cap talibà.

La tercera, sens dubte la millor, la de veure en persona i per primer cop una muntanya de vuit mil metres, concretament el Nanga Parbat de 8.126 m.

I ja per acabar el dia, quan eren quarts de 10 de vespre i encara ens quedaven ben bé unes dues o tres hores per arribar a Skardú, ens trobem que una esllavissada ha tallat el camí i no podem passar. Negre nit i amb els frontals ja ens pensàvem que hauríem de passar la nit als busus. Per sort a 4 kilòmetres d'on érem hi havia un petit hotel. Passem a peu l’esllavissada només amb les motxilles i un autobús que hi havia a l’altra banda ens hi porta. L’hotel només tenia una habitació lliure, per tant hem hagut de dormir al terra del menjador, no sense abans improvisar un sopar a base d’arròs, xapati i pollastre amb suc.